Obrint la porta amb Acousters

Arribo esbufegant a la porta del bar, on m’espera el meu amic. Faig tard, però encara no ha començat el concert. Estic esgotat i em pregunto si no seria millor tornar a casa i escoltar aquest grup per l’ordinador, ser que possiblement em perdré un gran espectacle, però així tampoc em decebran. Pago l’entrada, 3 euros, em sembla molt barat per un grup que porto al MP3 des de que van treure el primer senzill, això m’anima a convencem de que serà una gran nit.

Entrem dels primers a la sala i ocupem la taula de just al davant de l’escenari. Jo amb el meu Cacaolat, el meu company una cervesa. Em giro un moment i un somriure que s’encomana em saluda una mica nerviosa, jo li responc amable. “Aquesta es la veu que tant has escoltat les llargues nits composant cançons pròpies” penso.

Comença el concert, “principis”, una cançó que provoca que tots callem i escoltem embadalits per la melodia i la veu. Com si es tractes d’un encanteri passem a la següent cançó. Em fixo que la cantant continua semblant una mica nerviosa, però es defensa molt bé. A mesura que avança el concert, és nota que és sent més segura de sí mateixa, tot i un petit problema amb el micro principal. Les cançons passen i les emocions estan a flor de pell. me n’adono que fa estona que segueixo el ritme com hipnotitzat amb el peu o el cap. Canto casi sense adonar-me les cançons que ja em se de memòria.

Arriba l’hora d’una versió, no sóc partidari de les versions, però confio que la faran bé. Em sorprenen gratament, lluny de decebrem fan que redescobreixi una cançó que forma part de la banda sonora de la meva vida. Estic com encantat, com si m’haguessin hipnotitzat. La veu de la Marta em fa recorre mil mons que es trobaven darrera la porta.

Fan una cançó nova, segons el bateria molt, molt nova, no té ni nom. Penso en les possibilitats que tenen per sorprendre’m, sonen els primers acords i ja se que m’agradarà. Miro el mòbil per si tinc algun sms, com ho ficat en silenci no m’hauria adonat, no n’hi tinc però em fixo amb l’hora i m’adono de com de ràpid està passant el temps. Recordo la teoria de la meva mare del pas del temps en la que explica que el temps fa salts, que no passa, començo a creure-m’ho.

Ens avisen des de l’escenari que queda poc, un “no” general s’apodera de la sala. És l’hora d’una de les meves cançons preferides del grup, “amants” on al disc la canten amb Cesk Freixas. Comencen i jo tinc ganes d’aixecar-me i cantar-la, però em controlo mínimament, ho faig assegut a la meva cadira. Al acabar és una de les més aplaudides, però tinc la sensació que no és per la cançó simplement, sinó per que sabem que falta poc i volem que es quedin més estona.

Acaben amb el senzill “darrera la porta”, s’escolta al públic acompanyar a la cantant. Intento assaborir fins a l’últim instant aquesta cançó, sé que han fet tot el disc, més una de nova i una versió, a no ser que tinguin un as sota la màniga la cosa s’acaba. S’acomiaden i jo, juntament amb casi tota la sala cridem el clàssic “no n’hi ha prou!”. No baixen ni de l’escenari, diuen que es molt alt i que si baixen no tornaran a pujar, el públic aplaudeix amb ganes per demostrar que volen que el grup toqui més.

La Marta diu que no els hi queden temes, que faran unes versions. Tornen les meves inseguretats davant la possible destrossa d’un clàssic. De seguida em demostren que eren inseguretats sense fonaments, i mentre canten una primera versió, la segona en el que portàvem de concert, penso en com en alguns moments aquella veu em recordava a la gran Dido.

Per acabar ens demanen que ens aixequem tots jo ho faig de seguit, però veig al meu amic que no n’està tant convençut i em torno a seure, però em venen per darrera i em fan aixecar gent del públic, penso que son coneguts d’ algú del grup. Comencem a marcar el ritme d’una ultima cançó que ens acaba deixant amb moltes ganes de escoltar més. Però ara sí que s’ha acabat, el grup saluda, i el públic els rep amb un calorós aplaudiment.